“¡Esta noche juega el Trinche!”

Rosario és la tercera ciutat més poblada de l’Argentina. El nom li ve de la pregària cristiana, que amb el temps s’ha convertit també en nom de dona. Potser no cal oblidar aquests dos detalls per contar la llegenda del futbol d’aquesta ciutat.

Per damunt de tot, Rosario és passió i talent. El futbol naix en Rosario al potrero, els camps de terra, fang, o males herbes, i la seua màxima expressió en la rivalitat entre els canalles de Rosario Central i la lepra, Newell’s Old Boys, dos equips dels que saben assaborir la glòria quan la toquen, i que tantes vegades es resignen a salvar la temporada guanyant injustament si cal a l’etern rival (tot i que des del 2010 ni això, ja que Central està a segona). La llegenda de Rosario diu que a les ribes del Paraná, cuna dels messíes Leo o Guevara, el futbol es converteix en pura bellesa. Els contes Roberto Fontanarrosa (19 de diciembre de 1971, per entendre què és assaborir la glòria ) contribueixen a alimentar la llegenda, que Jorge Valdano –ex de Newell’s –resumeix amb que Rosario és una manera exagerada de ser argentí. I això, de vegades, es duu fins a les últimes conseqüències. I és que la mística de Rosario soporta pitjor l’èxit indiscutible de Messi que als ídols caiguts, la glòria passatgera, la sensació romàntica del que podria haver sigut i no fou. I si algun futbolista representa això, és un altre rosarí, Tomás Felipe Carlovich, “El Trinche”.

Sigue leyendo

Anuncios

La felicitat és possible

En un dia com aquest on els tòpics ens porten als bons sentiments i pregonar al vent els millors desitjos, al món del futbol, qui millor que en Pep Guardiola per representar tot això. La comparació nadalenca és facilona però no del tot inexacta en una persona que, com el Pare Nöel o el propi Caga Tió, ha fet tants regals i ha generat tanta il·lusió a moltíssima gent. Al futbol, l’empremta de Guardiola romandrà no solament per ser un Pare Nöel, fervent idealista del futbol d’atac, sinó de demostrar, per sempre, que aquest és possible. De tancar –de moment almenys, la batalla entre el bé i el mal sembla eterna –el vell debat que condemnava el futbol entre jugar bé i guanyar.

Guardiola és una llegenda del Barça des que els blaugranes el van conéixer. Aquell xaval espigat va convertir-se en el 4 del Dream Team de Cruyff. L’holandès no va patir quan el cervell de l’equip, Luis Milla, enfilava la meseta cap al Real Madrid. En tinc un de millor, va dir. Com s’ha dit tantes vegades, Guardiola no tenia ni un físic ni una tècnica privilegiades. Era el seu cap allò privilegiat. Però no solament per la intel·ligència que li dotava del criteri per dirigir l’equip, sinó també per la passió pel joc (en anglès, the beautiful game), que com apunta David Trueba en un impressionant retrat seu, té arrels profundes.

Sigue leyendo

Després de Barranquilla

L’atur de les grans competicions de clubs pel futbol internacional deixa possiblement en un buit existencial al seguidor europeu durant un cap de setmana. Afortunadament per al Banc Central Europeu (no fora cosa que la gent, ociosa, pensara, s’organitzara i tota Europa imitara a Islàndia) i la seua colla de deixebles, els clubs descansen només durant una setmana i les seues principals estrelles poden seguir-se juguen al país on juguen. Fins i tot, hi ha vegades que s’hi juguen bons partits, com el decisiu Portugal – Bòsnia (una Eurocopa sense Cristiano Ronaldo?) o un clàssic europeu entre Alemanya i Holanda. No fou el cas de la visita a Espanya a Costa Rica, ni menys encara del duel entre Colòmbia i Argentina a Barranquilla. Si bé els de Del Bosque poden permetre’s, amb una classificació impoluta per a l’Eurocopa, una migdiada caribenca amb un atropellat despertar final que dissimule els seus problemes, el descrèdit que ha acumulat Argentina als darrers tornejos internacionals l’obliga en cada partit a demostrar que està a l’altura del seu potencial. I no ho aconsegueix.

Sigue leyendo

L’altre procés

El passat dijous 20 d’octubre es va produir una de les notícies més importants al País Basc des de la mort de Franco: ETA va anunciar l’atur definitiu de la seua activitat armada. És el punt d’inflexió en el procés de pau que viu el País Basc. No solament és un alliberament per a molta gent, sinó també ho és per a la pròpia política, per als qui albiren un horitzó sense cap tipus de límit.

Aquell mateix dia, a aquella mateixa hora de la vesprada, s’escrivia un altre capítol de l’altre procés que experimenta el País Basc en el partit que jugava a San Mamés l’Athletic contra el Salzburg. El projecte de Marcelo Bielsa (Rosario, 1955) per a l’Athletic de Bilbao ha aixecat una certa expectació en el món del futbol. El Loco és ja per sí mateix un actor a seguir per la seua trajectòria, però si li sumem la història i filosofia de l’Athletic Club de Bilbao, el que es viu aquesta temporada a San Mamés esdevé un tema recurrent de debat.

Sigue leyendo

La xilena de Fernandes

El temps de prolongació estava a punt de complir-se i el València botava un últim còrner, a la desesperada, per tal d’empatar el partit al Bernabéu. La defensa del Madrid aconsegueix rebutjar el baló cap a la frontal de l’àrea, i li cau a Manuel Fernandes, que havia sigut titular i estava jugant bé. Unai Emery no el solia posar i el portuguès, contra un dels grans de la lliga, estava quallant possiblement un dels seus millors partits com a valencianista. Tenaç en la contenció i efectiu a l’hora de distribuir, Fernandes havia liderat el seu equip aquella nit, i era una nit que no volia deixar escapar. El baló s’allunyava botant de l’àrea i estava d’esquenes a la porteria. Tenia companys oberts a banda per tractar de posar una última -ara sí – centrada. Però enlloc d’això, Fernandes se les enginya per rematar de xilena. Els espectadors del bar valencià on posen el partit s’alcen de la seua cadira veient la prometedora trajectòria de l’esfèric que, finalment, s’acaba estavellant a la tanca publicitària, mig metre a l’esquerra de la porta on aguardava Iker Casillas, i justament quan l’arbitre pita el final del partit. Una victòria madridista que el col·loca segon en la taula de la lliga a expenses del València quan s’acosta l’equador de la competició, lluny però del Barça, el líder. Sigue leyendo