“¡Esta noche juega el Trinche!”

Rosario és la tercera ciutat més poblada de l’Argentina. El nom li ve de la pregària cristiana, que amb el temps s’ha convertit també en nom de dona. Potser no cal oblidar aquests dos detalls per contar la llegenda del futbol d’aquesta ciutat.

Per damunt de tot, Rosario és passió i talent. El futbol naix en Rosario al potrero, els camps de terra, fang, o males herbes, i la seua màxima expressió en la rivalitat entre els canalles de Rosario Central i la lepra, Newell’s Old Boys, dos equips dels que saben assaborir la glòria quan la toquen, i que tantes vegades es resignen a salvar la temporada guanyant injustament si cal a l’etern rival (tot i que des del 2010 ni això, ja que Central està a segona). La llegenda de Rosario diu que a les ribes del Paraná, cuna dels messíes Leo o Guevara, el futbol es converteix en pura bellesa. Els contes Roberto Fontanarrosa (19 de diciembre de 1971, per entendre què és assaborir la glòria ) contribueixen a alimentar la llegenda, que Jorge Valdano –ex de Newell’s –resumeix amb que Rosario és una manera exagerada de ser argentí. I això, de vegades, es duu fins a les últimes conseqüències. I és que la mística de Rosario soporta pitjor l’èxit indiscutible de Messi que als ídols caiguts, la glòria passatgera, la sensació romàntica del que podria haver sigut i no fou. I si algun futbolista representa això, és un altre rosarí, Tomás Felipe Carlovich, “El Trinche”.

La història del Trinche Carlovich és més una llegenda, de la qual solament es conserven unes quantes fotografies i cròniques periodístiques però també el testimoni d’una legió de rosarins que el van veure jugar.

El Trinche té de primeres un sobrenom del qual no sap d’on li ve. Com la primera vegada que tocaria un baló. És mític, però potser cert, que des de que tenia ús de raó, Carlovich era un pibe que jugava a futbol als potreros de Rosario i que, després de marcar amb la seua cama esquerra sis gols i donar-ne vint-i-quatre, rebre desenes de patades i tirar dotzenes de canyos, escoltara a algun xaval de l’altre equip, cansat del ball, dir-li: “Trinche, aflojá un poco!

S’incorporà a les categories inferiors de Rosario Central, i arribà a debutar en primera divisió amb els canalles. Jugava de 5, un poc lent, diuen, “no quan arrancava, que era fort”, contava el Trinche, però diferent a tots. De l’estil de Riquelme, diuen, en la posició de Sócrates. En Rosario molts encara diuen que era millor que Maradona (fins i tot el propi D10S del fútbol). El Trinche, però, no es consolidà en Rosario Central. No li agradaven algunes coses, deia. Els tècnics, Ignomiriello i Griguol, no confiaven amb ell –en part, diuen, perquè havien d’anar a buscar-lo a l’habitació perquè s’alçara en les concentracions. Griguol el deixà lliure. I el Trinche se n’anà a Central Córdoba, el club del barri de Tablada de Rosario, a l’ombra sempre de Rosario Central i Newell’s, que militava en tercera divisió. La seua trajectòria, discretament bona per a l’estadística, amb dos ascensos de Córdoba Central. L’única vegada que tornà a jugar en Primera fou amb Colón de Santa Fe, però no aguantà ni mitja volta. La llegenda rosarina conta que es cansà i tornà a Rosario amb el cotxe que li donaren com  a prima en signar el contracte. El Trinche conta, però, que va patir tres lesions a l’adductor de la cama dreta en tres partits que eixia titular i l’entrenador pensava que era un tema mental. Quan els metges donaren la raó al Trinche, va decidir tornar-se’n. “No em podia quedar on no creien en mi”. Després d’una etapa a altres dos clubs de Mendoza, Independiente Rivadavia i Deportivo Maipú, va acabar la seua carrera als 37 anys a Central Córdoba, on va jugar 236 partits i marcà un total de 28 gols.

Un futbolista com hi ha milers, vist així. Però l’estadística no podia recollir la passió que encenia el Trinche a Rosario, a Mendoza, fins i tot quan anava a Buenos Aires per a jugar. “¡Esta noche juega el Trinche!”, avisaven, i els locos del futbol de Rosario anaven al Gabino Sosa de Tablada per veure’l.

El geni tingué el seu moment de major glòria el 17 d’abril de 1974. La selecció d’Argentina, que es preparava per al Mundial, anà a jugar un amistós contra un combinat de Rosario, format per 5 de Central, 5 de Ñuls i El Trinche, així, en majúscules. Aldo Pedro Poy, la llegenda de Rosario Central que jugava aquella nit amb els colors albicelestes, conta que els pegaren un bany. L’equip de Rosario comptava amb figures de l’època, el Cai Aimar, el Mono Obberti o Daniel Killer, i també un jove que apuntava, Mario Alberto Kempes. Però la figura era el 5, aquell grandot que no coneixia el seleccionador perquè no jugava a primera, perquè ell continuava jugant al potrero, i com quan era un pibe, els contraris li continuaven demanant que afluixara després d’un ball. I Griguol, qui el descartà per a Central i dirigia aquella nit als rosarins, el deixà en la banqueta per a la segona part, en deferència a l’humiliada argentina. El partit va acabar amb un decorós 3-1. Aquesta vegada, però, tota Argentina se n’adonà de qui era el Trinche. Aquell 5 que els presidents rivals volien que jugara per poder plenar el camp, a qui un àrbitre hagué de readmetre en un partit després de treure-li la roja perquè l’afició del rival de Central Córdoba –que jugava de visitant –el reclamava. El dels tacos, el del caño de ida y vuelta, que conten que trastornà als jugadors de l’Inter de Milà quan, enfurismats pel canyo que acabaven de rebre, tornaven com a bous a alçar dos metres a un Trinche que els estava esperant per fer-los-en un altre,  en l’amistós que guanyaren als neroazurri amb Independiente de Rivadavia a Mendoza. “Se dio un espectáculo. Como se tiene que jugar, viste”, diria el Trinche.

I com, per què, si era tan bo, no va arribar? Per què no va arribar a jugar en primera? És l’espectre que acompanya al Trinche, preguntes que amaguen una sentència més dura, que va desperdiciar el talent que tenia.

El Flaco Menotti, rosarí, enamorat del futbol del Trinche i seleccionador d’Argentina per al Mundial ’78, el preseleccionà a una concentració dels de l’interior del país. D’allà va eixir Kempes, cap a la Copa del Món. El Trinche, però, no va acudir finalment. Pescant, diu la llegenda. Se li féu tard en una illa de Rosario. Llegendes canalles amb les quals va compartir vestuari, Aimar, Killer o Poy, alguns campions del món, li reconeixen un talent indiscutible, però li retrauen poca professionalitat. “I ara, sent major, és molt probable que estiga arrepentit”, sentencia el Cai Aimar.

Al Trinche, l’operació de maluc l’ha deixat sense poder jugar a futbol. Per poder pagar els 20 000 dòlars de l’operació, una xarxa d’amics, familiars i seguidors es mobilitzaren, i Córdoba Central li va retre un partit d’homenatge. Ara està gros i difícilment algú que no el conega es creuria que va ser un dels millors jugadors d’Argentina de la seua generació.

¿Què és arribar? – pregunta el Trinche – la veritat és que jo no vaig tindre cap altra ambició que la de jugar al futbol. I, sobretot, de no allunyar-me molt del barri, de la casa dels meus viejos on vaig quasi totes le vesprades, d’estar amb el Vasco Artola, un dels meus millors amics que em va dur de xicotet a jugar a Sporting de Bigand…Per altra banda, sóc una persona solitària. Quan jugava en Central Córdoba, si podia, preferia canviar-me sol, a l’utileria, enlloc del vestuari. M’agrada estar tranquil, no és per mala voluntat”.

Per a Menotti, al Trinche li va faltar a algú que li acompanyara, que el comprenguera. Mandrós per a alguns, borratxo fins i tot. Un inadaptat. Per al Flaco, no va poder demostrar. I cal demostrar? El Trinche era aquest perseguidor de l’impossible, una búsqueda, que tal com deia una crònica argentina de l’època, era conscient de que l’allunyaria per sempre de l’enlluernadora pasarel·la reservada únicament per a la desfilada dels triomfadors. Menotti ho encerta: li agradava més jugar a futbol que ser professional. I és aquest, precisament, el seu llegat. El que fa que els relats dels vells companys desprenguen una alegria autèntica, que l’abracen, que li facen broma dient que era tronco. És aquest desdeny del Trinche per l’èxit el que ha alimentat el mite de “l’escalafó perdut”, del “Maradona invisible”, el que ha elevat a ídol al Trinche Carlovich i ha convertit la seua història en la més romàntica de la romàntica Rosario, viva i crepuscular alhora. Perquè ens apena que no haja pogut triomfar, però ens fa pensar que si no triomfa algú com el Trinche, és que alguna cosa no va bé. I és ara, quan els millors anys de la seua vida ja han passat i li pregunten “Què donaries per tornar a tindre 20 anys?” i li recorden eixa frase que corria de boca en boca, “¡Esta noche juega el Trinche!”, que arriben les seues llàgrimes, recordant els estadis plens de gent fascinada pels seus moviments amb el baló i somiant, postrat a una cadira, el que podria haver sigut i no va ser. Derrotat, superat per la pressió de l’arribar, del triomfar, lluitant contra l’arrepentiment paternalista, des de l’èxit, que li ofereix el Cai Aimar.

Commogut pel talent desperdiciat, si les coses són o cal demostrar-les perquè siguen, la idea romàntica de tot açò, i la idea, romàntica també, de ser digne i aprofitar les qualitats. Per què s’arriba, talent, actitud, sort, voluntat, fins on val la pena arribar. Les causes que fan que el millor siga Kempes i no Carlovich. Xavi Hernández, però no Mario Rosas. Que aquesta darrera nit jugara Vicente Iborra i no Abel Barrio al Bernabéu (què fàcil és, per cert, expulsar a Iborra i no a Sergio Ramos, però això és un altre tema). I tantes altres coses que es puguen imaginar.

Alguns diran que por qué no lo agarraron por los pelos. Altres que no es que no se adaptó, sino que no se vendió, que es distinto. I li donaran les gràcies a Tomás Felipe. El que és indiscutible és que el Trinche és ídol. I és que tal com diu Fontanarrosa – el millor joglar, per saber captar com ningú aquesta èpica de la modernitat, el futbol –, “no podés ser ídolo si sos demasiado perfecto, viejo. […] ¿Cómo mierda la gente se va a sentir identificada con vos?”

Rosario, per la seua banda, continuarà fascinada per la llegenda. Seguirà vibrant amb els clàssics entre Ñuls i Central (bé, si l’equip de Juan Antonio Pizzi aconsegueix pujar). I, amb la seua pausa, des dels potreros, continuarà donant-nos a Messi, a Banega, a Di María. Pero ja mai jugaran a Córdoba Central.

El plor de l’ídol: el conte “El monito” de Roberto Fontanarrosa.

Un Trinche en conte:  “Lo que se dice jugador al fulbo”, de Fontanarrosa.

Un documental d’estudiants de Comunicació Audiovisual rosarins del Trinche.

I dues entrevistes:

Alerta a l’última, parlant del potrero, d’on eixen pibes com “este que esta jugando en el Barcelona”.

Anuncios

Un pensamiento en ““¡Esta noche juega el Trinche!”

  1. El retorno y Nietzsche y el Futbol es fubol…son aposionantes.Hay ciudades donde el futbol es más que futbol…y los exiliados triunfan y triunfaran.El futbol italo-argentino es una leyenda.Termino de leer una entrevista con Sassá el Masajista de Maradona en Napoles.Y de verdad que no tienen desperdicio como desperdicio como la historia del Trinche.Argentina una pais de mezclas entiende que la pasion se vive los domingos o los sabados por la tarde con pasión.Y como diria el gran nietzscheano Ricardo Darin…se puede cambiar de todo..menos de equipo.Viva el futbol.Osea Guardiola.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s