Després de Barranquilla

L’atur de les grans competicions de clubs pel futbol internacional deixa possiblement en un buit existencial al seguidor europeu durant un cap de setmana. Afortunadament per al Banc Central Europeu (no fora cosa que la gent, ociosa, pensara, s’organitzara i tota Europa imitara a Islàndia) i la seua colla de deixebles, els clubs descansen només durant una setmana i les seues principals estrelles poden seguir-se juguen al país on juguen. Fins i tot, hi ha vegades que s’hi juguen bons partits, com el decisiu Portugal – Bòsnia (una Eurocopa sense Cristiano Ronaldo?) o un clàssic europeu entre Alemanya i Holanda. No fou el cas de la visita a Espanya a Costa Rica, ni menys encara del duel entre Colòmbia i Argentina a Barranquilla. Si bé els de Del Bosque poden permetre’s, amb una classificació impoluta per a l’Eurocopa, una migdiada caribenca amb un atropellat despertar final que dissimule els seus problemes, el descrèdit que ha acumulat Argentina als darrers tornejos internacionals l’obliga en cada partit a demostrar que està a l’altura del seu potencial. I no ho aconsegueix.

La reflexió que els periodistes anglesos feien sobre la seua pròpia selecció abans d’enfrontar-se la setmana passada a Espanya és aplicable també a l’albiceleste. Cal assumir amb naturalitat l’absoluta mediocritat de la selecció argentina. Aquesta és la conclusió a la qual, sense forofismes, pot haver arribat un aficionat argentí després del partit contra Colòmbia.

Alejandro Sabella, el tècnic que va dur a Estudiantes de la Plata a dos minuts de guanyar el Mundialet de Clubs contra el Barça, ha fet capità a Lionel Messi per a la fase de clasificació sudamericana (on no juga Brasil, amfitrió del pròxim Mundial). I per a acompanyar-lo, un trivot de granit amb Mascherano, Rodrigo Braña i Pablo Guiñazu. Dalt, el Principito Sosa (ex d’Estudiantes) i Gonzalo Higuaín. L’espectador / lector de bona fe pensarà que aquests volants que no coneix seran noves promeses llestes per saltar a Europa. Bé, Braña i Guiñazú tenen 32 i 33 anys, respectivament, i la convocatòria internacional els arriba després d’haver engrossat el seu currículum en el filial del Mallorca o el FC Saturn rus, per exemple. El futbol desplegat per Argentina no podia catalogar-se doncs, de sorprenent. Davant l’incapacitat dels migcampistes per donar una passada a ras de terra en condicions (la gespa de Barranquilla era terrible, podran adduir), Messi baixava fins a mig camp per conduir, i els colombians, al tercer dribling, li la furtaven mentre la grada embogia. Les ocasions d’Argentina a la primera part es reduiren a un tir de Braña amb l’interior que podria afirmar-se que buscava l’escaire amb qualitat si el banderí de còrner fóra el pal de la porta. No era una sorpresa doncs el gol en pròpia porta de Mascherano que la deixava virtualment fora de Mundial (a falta de 14 jornades, clar). Afortunadament per a Argentina, va eixir Agüero i es generà més perill que s’acabà concretant amb dos rebutjos que Messi i el Kun enviaren a les malles. Gago entrà al partit al minut 86 per Higuaín i el central Desábato fou el cinqué jugador de l’Estudiantes de Sabella a l’equip.

Argentina guanyà, però no va ser millor que una Colòmbia sense Radamel Falco i Freddy Guarín. Argentina pot quedar-se amb el 1-2, o fer com els periodistes anglesos. El problema és que no sols compten amb el millor jugador del món, sinó també amb la millor col·lecció de davanters. Amb Éver Banega lesionat, Cambiasso o fins i tot Gago poden encarregar-se d’organitzar; i si la fantasia del vell Riquelme (dos mesos major que Pablo Guiñazu) a algú li sembla anacrònica, està Pastore, Di Maria per obrir i com no, Pablo Aimar. Amb Romero pareix que s’ha tancat el debat a la porteria, i joves com Federico Fernández són una bona opció per a Sabella per a renovar la línia. La plantilla d’Argentina és excepcional, i seria molt dur desaprofitar-ho. Per a Messi, per a Argentina, per al futbol. Veurem si Argentina comença a jugar bé a futbol. El quilombo que es muntaria a Brasil bé que s’ho mereix.

PD. Dalt, el 6-0 a Sèrbia a Alemanya ’06, de quan Argentina, amb Juan Román Riquelme de mitja punta, jugava a futbol. El detall, Cambiasso, que marcaria el gran 2-0 (1:14), entra al començament pel lesionat Lucho González. Per als sibarites, la taconada de Riquelme (4:56), amb Sèrbia ja amb un menys. I també, Messi va marcar el 6-0, a punt de complir els 19 anys, el seu primer gol en un Mundial. I, a dia d’avui, l’únic.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s