L’altre procés

El passat dijous 20 d’octubre es va produir una de les notícies més importants al País Basc des de la mort de Franco: ETA va anunciar l’atur definitiu de la seua activitat armada. És el punt d’inflexió en el procés de pau que viu el País Basc. No solament és un alliberament per a molta gent, sinó també ho és per a la pròpia política, per als qui albiren un horitzó sense cap tipus de límit.

Aquell mateix dia, a aquella mateixa hora de la vesprada, s’escrivia un altre capítol de l’altre procés que experimenta el País Basc en el partit que jugava a San Mamés l’Athletic contra el Salzburg. El projecte de Marcelo Bielsa (Rosario, 1955) per a l’Athletic de Bilbao ha aixecat una certa expectació en el món del futbol. El Loco és ja per sí mateix un actor a seguir per la seua trajectòria, però si li sumem la història i filosofia de l’Athletic Club de Bilbao, el que es viu aquesta temporada a San Mamés esdevé un tema recurrent de debat.

L’estrella del de Rosario va créixer el 1990 a la seua ciutat entrenant el seu club com a jugador, la lepra de Newell’s Old Boys. Ñuls (com es pronuncia) era aleshores un equip fort que venia de guanyar la lliga argentina la temporada ’87 -’88. Bielsa va aconseguir guanyar el campionat la temporada del debut i el tornà a guanyar el 1992, ja sota el format actual de Torneig Clausura. L’èxit a Argentina es va traduir a nivell continental amb una final de la Libertadores perduda als penals contra un Sāo Paulo on militava un jove lateral anomenat Cafú. L’èxit d’un equip teòricament chico va convertir a Bielsa en un ídol entre l’afició de Newell’s i una nova estrela per a la premsa argentina que seguia l’aura de Menotti. La seua proposta futbolística, ser protagonistes a través del baló i deixar-se la pell amb una pressió asfixiant per tractar de recuperar-lo quan es perd. Triomfà a Mèxic i a Vélez Sarsfield quan tornà a argentina, on guanyaria el seu tercer títol lliguer, però Bielsa és també un tècnic amb una llegenda negra. La carrera del Loco patí un terrabastall a Japó, en quedar eliminat a la primera ronda del Mundial de 2002, enquadrat en el grup de la mort que formaven Nigèria, Suècia i Anglaterra, que es venjaria del ’86 gràcies a un Beckham elevat a la cúspide de la fama futbolística mundial. Bielsa, principal responsable com a entrenador, començà a guanyar-se una legió de crítics que afirmaven que el Loco era un entrenador mediocre i inexplicablement sobrevalorat.

El Loco, però, mai ha paregut preocupat per l’opinió que la premsa tenia d’ell. Un sobrenom que comença a justificar-se en la seua negativa, en els temps que corren, a refusar les entrevistes als mitjans de comunicació en base a que els mitjans xicotets estarien en desigualtat d’oportunitats. I es confirma en conèixer la seua trajectòria, en deixar a Argentina plantada quan ja estava classificada pel Mundial 2006, i fitxar com a seleccionador del país veí, Xile.  Però segurament, la seua major bogeria haja sigut signar per un club com l’Athletic. Però açò no haguera sigut possible sense haver-se ajuntat uns quants bojos amb el desig de reinventar per sempre l’Athletic.

A les eleccions presidencials de 2011 concorria l’aleshores president, Fernando García Macua relativament tranquil, amparat en el creixement indiscutible de l’equip, que anava guanyant en maduresa, i que dirigit per Joaquín Caparrós (ara ja Jokin) venia classificant-se per a l’Europa League amb certa regularitat. Fins i tot havia tocat la glòria amb la punta dels dits amb aquell gol de Toquero a la final de València 2009 contra el Barça. Per altra banda, concorria Josu Urrutia, ex-jugador dels anys ’90 i que arribava amb una bomba baix del braç: l’entrenador del nou projecte seria Marcelo Bielsa. Bé, Urrutia va resultar el president més votat de la història de l’Athletic. Què havia passat? Per què el club paradigma de la lluita i la casta, l’estrela del qual és un excel·lent rematador com Fernando Llorente apostava pel futbol de tiqui-taca?

Aquest que per a alguns suposaria un canvi radical en la filosofia, és més bé un canvi en els mitjans. I les claus del per què del canvi, potser exagerant, les podem trobar en allò que apunta el primer paràgraf. Cada vegada més gent de l’Athletic, tot i que respectuosa amb la trajectòria anterior, anava convencent-se de què eixa via no conduïa als títols, a aquella glòria que des del temps de Clemente no assaborien. I per entendre-ho, molt té a veure la mirada a l’exterior, al Barça (encara que si ho extrapolem a la política, Catalunya no seria ni molt menys l’exemple…). La final de Copa, les batalles lligueres i coperes a San Mamés eren un monument a l’esport, a lluita abnegada, però al final, infructuosa. Les il·lusions inicials acabaven inexorablement ofegades sota una marea de control i posessió rival que conduïa a l’empat i posteriorment a la derrota. Ells tenien a Messi, però no és ell en el qual recomanava fixar-se un atlètic al seu cosí menut: “tu fixa’t en qui duu el baló, en Xavi”, li deia. Sota la batuta ideològica de Xavi es forjava la victòria del Barça i la sensació d’anacronia en l’Athletic. I potser la gent de San Mamés entenia que tindre a un Messi era impossible, que és únic, que fins i tot tindre a un Xavi o un Iniesta també ho és, però començava a intuir que allò que era possible era tractar de fer el que fan ells. Assentar les bases, donar confiança als que aposten per eixe tipus de joc. I potser, així, els genis ja arribarien. Finalment, les derrotes contra València i Vila-real en la lluita per entrar a la Champions, després d’una intensitat espectacular de l’Athletic, van convèncer a molts que havia arribat l’hora d’un tomb.

La proposta de Bielsa a l’Athletic ha despertat ja tanta adulació dels rivals com suspicàcies a la parròquia roig-i-blanca després d’un inici dubitatiu a la lliga. Braulio Vázquez, secretari tècnic del València C.F., aplaudia la nova proposta de l’Athletic abans d’enfrontar-se als bascos en lliga. Xabi Prieto, capità de la Reial Societat, reconeixia el risc d’aplicar un estil que “contrasta amb el futbol directe, de xoc, d’empenta, que tant atrapa a San Mamés y amb el qual tant s’identifica a l’Athletic”, en una entrevista abans del derbi basc. “Bielsa és un tècnic peculiar, però el seu plantejament és valent, molt atractiu. No ha tingut una resposta immediata encara que cada vegada estan fent-ho millor. Estan creixent. Els resultats els arribaran més prompte o més tard. És l’inici d’un projecte”. Les seues paraules poden llegir-se com un reconeixement sincer a una manera d’entendre el futbol que el propi Xabi Prieto representa, o també poden destil·lar una certa condescendència aplicada en parlar d’equips que tenen l’etiqueta de jugar bé i perdre, que és la por dels lleons.

La proposta, però, sembla irreversible. Els resultats a Europa, tot i la fortuna, i especialment la victòria a Anoeta al derby, ajudaran però a sostenir el projecte. I arribat a aquest punt, l’homenatge a les víctimes esdevé inevitable, necessari. Víctimes com Manu Sarabia, el jugador més talentós de la tripleta de 1984 de l’Athletic, l’enfrontament del qual amb Javier Clemente va dividir a l’afició. Sarabia desentonava en l’època de la fúria, i tot i guanyar l’enfrontament amb Clemente, abandonà l’Athletic als 31 anys. Una frase seua, d’anys després, desmunta aquesta vella dicotomia entre jugar bé i guanyar, i és que per a Sarabia, jugar bé és jugar de la forma en la qual resulta més fàcil guanyar. I és per això, no per altra cosa, perquè el Barça sol fer-ho.

Curiosament, l’Athletic està més prop de tindre el seu Messi amb Iker Muniain que el seu Xavi, i remata la seua proposta de toc amb un davanter tan antisistema com Llorente, el millor jugador de l’equip. Per això, cal mirar més enllà i entendre que un gol després d’una paret i una passada a l’espai no és millor que una bona centrada i un remat a la xarxa, el que compta és la idea de ser protagonistes amb la pilota per crear-li el màxim de perill al rival i així, alhora, patir-ne el mínim possible. I també reconèixer que les virtuts que intenta inculcar Marcelo Bielsa respecte a l’exigència i pressió no estan lluny de les de Joaquín Caparrós. I que aquesta comparació del futbol amb la violència real és també una bogeria. L’únic que intentava fer és desitjar de tot cor molta sort en aquests dos processos, tot i que, comparat amb l’altre, aquest pareix una broma. Sort i seny.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s