La xilena de Fernandes

El temps de prolongació estava a punt de complir-se i el València botava un últim còrner, a la desesperada, per tal d’empatar el partit al Bernabéu. La defensa del Madrid aconsegueix rebutjar el baló cap a la frontal de l’àrea, i li cau a Manuel Fernandes, que havia sigut titular i estava jugant bé. Unai Emery no el solia posar i el portuguès, contra un dels grans de la lliga, estava quallant possiblement un dels seus millors partits com a valencianista. Tenaç en la contenció i efectiu a l’hora de distribuir, Fernandes havia liderat el seu equip aquella nit, i era una nit que no volia deixar escapar. El baló s’allunyava botant de l’àrea i estava d’esquenes a la porteria. Tenia companys oberts a banda per tractar de posar una última -ara sí – centrada. Però enlloc d’això, Fernandes se les enginya per rematar de xilena. Els espectadors del bar valencià on posen el partit s’alcen de la seua cadira veient la prometedora trajectòria de l’esfèric que, finalment, s’acaba estavellant a la tanca publicitària, mig metre a l’esquerra de la porta on aguardava Iker Casillas, i justament quan l’arbitre pita el final del partit. Una victòria madridista que el col·loca segon en la taula de la lliga a expenses del València quan s’acosta l’equador de la competició, lluny però del Barça, el líder.

L’autor de l’últim remat del partit, Manuel Fernandes, forma part d’una espècie de jugadors clau per entendre el futbol modern. Format a la cantera del Benfica, talentós i dotat d’un gran desplegament físic, comença a despuntar de ben jove al seu equip. Poc a poc es va fent un nom entre les secretaries tècniques dels equips europeus més forts. I té a l’agent perfecte per a aquest tipus d’operacions, Jorge Mendes. El traspàs al València Club de Futbol d’aquest prometedor portuguès es tanca per 18 milions d’euros. És el següent pas d’una carrera fins aleshores exitosa. Despuntar a l’equip de sempre, aconseguir un bon traspàs a un dels millors equips d’una de les grans lligues. El partit contra el Madrid s’emmarcava en l’intent de pujar un altre esglaó. Era el partit de la jornada, precisament contra el Madrid, amb tants milions de potencials televidents, un aparador impossible de rebutjar. Si entrava la xilena, de segur que primer el propi Madrid, però també Chelsea, ManU o qui sap si el Barça preguntarien per Manuel (a Benfica l’anomenaven Manelelé, per Makelelé). L’última etapa per a la cima de l’èxit, on vindrien els títols, la glòria esportiva. Si la xilena anava fora, amb sort el seu talentós intent acabaria en una bona compilation al Youtube.

Tot plegat, no és culpa seua. El capitalisme dut al futbol ens porta a les estreles del darrer campionat argentí o brasiler directament a barallar-se per una posició en un bon equip europeu. Als millors joves argentins o brasilers -o uruguaians, o colombians, o xilens… -no, aquests ja estan des d’abans dels 20 anys lluitant per complir amb les expectatives, per complir amb l’amor etern jurat a un equip que veien per la tele, assistint a com un tres i no res la glòria que havien tastat amb el seu equip -el debut, el primer gol, molt pocs un campionat -s’esvaïa davant dels seus ulls, en el salt a Europa. Gràcies a això, la seua família serà rica durant generacions i el seu equip podrà pagar els seus deutes, fins i tot ampliar l’estadi i fitxar altres bons jugadors de la lliga per continuar sent competitius. I els seguidors, amb un punt de resignació, ho comprendran.

No tots passen del seu port d’ancoratge (Udinese, Lille, Porto fins i tot…), a un equip més ric, més fort, més exitós, un equip que els faça somiar i on somien. Que els faça oblidar on és on realment estan i els permeta fingir que encara es tracta d’èpica, de glòria, de passió, d’esport. El final més bonic possible seria aprofundir en aquesta fantasia i consagrar a aquesta nova passió als cels d’Europa. Però la realitat pot perseguir, i acabar fer el pas final, el Chelsea o el Manchester City (Madrid, Barça, ManU, per què no), el contracte perfecte, la carrera perfecta de Pro Evolution Soccer, els títols, aferrar-se al cinisme, perquè ja no els queda res. Com bé recordava Agüero, ell és hincha de Independiente. No más. I un altre atlètic s’encarregà de demostrar al bressol del futbol que els dies daurats s’han acabat, que la passió que suposadament guia a un equip no és més que un succedani. Ni més ni menys que a Liverpool on la utopia encara semblava possible. Fernando, The Kid, només és seguidor de l’Atlètic de Madrid. I que al món de Jorge Mendes no hi ha cap Pretty Woman.

Si Neymar i Ganso, les actuals estreles de Brasil, encara juguen al Santos és pel creixement econòmic del país. Però prompte serà un luxe que els dirigents paulistes no puguen assumir. Ja s’ha dit que els únics que es poden permetre l’amor dels millors jugadors del món són els clubs més rics. Potser per això el Barça no s’haja de plantejar aquest problema. Però la gent que va als estadis o que a deu mil quilòmetres de distància malda per veure’ls en un streaming a colps i amb baixa resolució sap que no tot és això. Que el futbol és més, i que fins i tot els futbolistes ho saben. Quan Fernandes s’alçà de terra, amb el temps complit, ben segur que no pensava en la llàstima de que la seua xilena no obrira el resum dels millors gols de la jornada arreu d’Europa. De segur que es va alçar trist, fotut per la derrota, per allunyar-se del liderat. A intentar fer-ho millor al pròxim. Potser pocs, però sí que hi havia alguns a la gespa que sentien el que acabava de passar. Que el València havia perdut contra el Madrid. Que estaven prop, però estaven una altra vegada per darrere d’ells, i que dolia. I sentia ràbia, impotència pot ser, però també el desig de tornar allà i guanyar-los, i guanyar-los a tots, per guanyar la lliga, i la Champions, encara que sabia que quasi segur que no anara mai a ocórrer amb ell com a jugador, però que, joder, el que donaria per poder-ho veure. De ben segur que seria el millor que podria desitjar en el món del futbol. Encara que ho haguera de veure per la televisió, ja vell, amb el seu nét saltant d’alegria. Era David Albelda, que enfilava el túnel de vestidors.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s